Un nou topònim que s'afegeix al macabre mapa del terror: Niça. Un nou atemptat brutal i, de nou, la sensació que la por i la mort s'amaguen rere cada cantonada, rere cada multitud, rere cada activitat que fem. I a poc a poc anem assumit que he d'aprendre a viure així, amb la incertesa de l'horror sempre latent, perquè cap mesura de seguretat garantirà mai completament que arribem a ser invulnerables.
Però així i tot, aprenem, també, a viure malgrat la por. Seguim anant al cinema, al teatre, al futbol, a passejar pels carrers i les places. Seguim relaxant-nos a la platja o al gimnàs, o compartint conversa amb els amics. I sabem que tot pot saltar pels aires en un moment, però no hi renunciem a res, perquè sabem que val la pena viure cada instant de vida amb la intensitat de saber que pot ser l'últim, però sense la cotilla de la por de pensar que pugui ser-ho.
Potser aquests són els moderns signes dels temps. Potser el nou segle ens portarà més incertesa i més complexitat, i ens farà oblidar la placidesa burgesa de les èpoques de més bonança. No ho sé, però ara mateix això sembla, i més val que ens hi anem fent a la idea, si no volem claudicar davant la por.
Segurament, l'única resposta digna a l'amenaça és seguir vivint, amb precaució si cal, però amb tota intensitat, cridant a cada gest que no renunciem a res i que la vida és un bé tan preuat que val la pena viure-la amb absoluta passió. Segurament, aquest nou escenari que s'obre davant nostre és l'adequat per recuperar uns versos de Salvador Espriu i per conjurar-nos contra un final que no per inevitable, deixem d'imaginar i de voler ben llunyà, amb la voluntat expressa de no renunciar a res cap dia de la nostra existència:
"Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres."