Una de les grans fites dels primer ajuntaments democràtics, i els que tenim una certa edat ho sabem prou, perquè ja hi érem quan allò passava i sabem què vam viure i com, va ser la recuperació dels espais públics per a la ciutadania. L'espai públic, durant dècades, va ser només un lloc de trànsit, que la gent, gairebé de manera individual, feia servir per anar d'un lloc a un altre, amb aquella omnipresent ordre de fons que dictava que ningú no s'hi encantés, i que tothom lleuger i cap a casa. Les úniques ocupacions massives d'aquest espai éren les que organitzava l'autoritat: desfilades militars, actes institucinals d'exaltació del règim i manifestacions religioses.
Ara, els hereus ideològics del franquisme ens parlen de neutralitat de l'espai públic. Una neutralitat que vol dir, no ens enganyem, el mateix que fa seixanta o setanta anys. Tothom cap a casa, llevat que l'autoritat competent ens convoqui (partits de futbol de la selecció, processons, desfilades, actes organitzats per les institucions, o manifestacions patriòtiques, posem per cas). Una manera fina de reconquerir els carrers per part del poder. El pretext, abans, garantir l'ordre públic. Avui, l'argument que es vol fer servir és preservar la neutralitat d'aquests espais davant de qualsevol símbol que no representi tothom; com si els militars, una bandera, o una religió representessin realment tothom.
Perdre els carrers, els espais públics, com a lloc de trobada de la diversitat més absoluta és renunciar a la llibertat d'expressió. Així de fàcil. Els espais públics són els espais de tothom i, per tant, hi ha de caber tot, absolutament tot, amb independència que ens hi sentim identificats o no, justament per respecte a totes les opinions, no només a aquelles que dicten l'autoritat competent i els poders fàctics. I el més irònic de tot plegat és que aquest segrest dels carrers per part dels que manen es veu que es fa en nom de la llibertat, un altre concepte pervertit i emmanillat. La neutralitat no existeix, no ens enganyem. El respecte, o en el seu defecte la tolerància, sí. Que no ens enredin, un cop més, ara que la memòria es va qüestionant dia sí i dia també, i que fins i tot la història més recent es pot reinventar i prostituir sense cap contemplació. Allò de la democràcia passa per aquí, no ho oblidem.