Spain is different. Com oblidar aquest eslògan turístic de les darreries del franquisme. De fet, potser no el podem oblidar perquè segueix ben vigent, i no només en referència al turisme. Potser tan vigent com aquell franquisme agònic que es resistia a morir i que de vegades penso que no ho va acabar de fer mai, ans al contrari.
Aquest eslògan m'ha vingut al cap després de saber de què se suposa que van parlar Rajoy i Trump. I dic "se suposa", perquè per més traductors que hi posin entre tots dos, costa molt d'imaginar una conversa mínimament coherent. De fet, pel que diuen les cròniques, Rajoy, amb la chuleria castissa que el caracteritza, s'hauria ofert de mediador entre els Estats Units d'Amèrica i (apuntem) Amèrica Llatina -què en faria aquella pobra gent sense la mare pàtria-, Nord d'Àfrica -segur que Trump pateix per la seguretat a l'Estret-, la Unió Europea -sense cap mena de dubtes, el polític amb més nivell del grup- i l'Orient Mijtà -suposant que els seus contactes a terres llunyanes vagin més enllà dels acords sempre difuminats entre els reis d'Espanya i els seus homòlegs d'allà.
Què voleu que us digui, però llegint això no em puc treure del cap la imatge d'un José Luís López Vázquez, ben vestit i encorbatat empaitant sueques en biquini a qualsevol platja. Ni al millor guionista de finals dels setanta se li hagués acudit un escenari com el que ens va presentar ahir Rajoy.
Però com que les coses no sempre són el que semblen, amb lletra petita hem pogut llegir que Trump va demanar a Rajoy molta més inversió militar i en armament. I ara sí que tot lliga una mica més. Interessos militar dels EUA i cortina de fum d'un suposat mediador que dirigeix un govern al qual no li recordo cap, ni un sol, conflicte de cap mena resolt a través del diàleg i de la negociació. D'on no n'hi ha, no en raja.