per en 7 Juliol 2013
825 Vistes

Reconec que m'agraden les pedrotes.  Especialment aquelles que la gent ha anat apilant per fer alguna esglesieta romànica, d'una bellesa i simplicitat admirables, o alguna catedral gòtica, d'una força i elegància que sempre meravellen.   De tota manera, molt per damunt de qualsevol obra dels homes, sempre posaré l'obra de la natura, i la seva magestuositat.

Caminar entremig de boscos, rierols, pastures, roques, llacs i cascades ens serveix per descobrir un univers  que se'ns ofereix de franc, si és que la mà de l'home encara no l'ha malmés.  La seva bellesa, els seus colors i les sensacions que ens revela són infinítament superiors, o almenys a mi m'ho semblen,  a qualsevol creació humana.

Potser aquesta és la gran lliçó de la natura, que no sempre sabem aprendre.  Que allò més meravellós no és el resultat de res del que fem, inventem o construim, sinó del que realment som, si no ho fem malbé.  De la nostra essència humana, al capdavall.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.
Però sovint ho ignorem. I així ens va.
8 Juliol 2013