Aquesta nit, Nit de Nadal. Bon moment per obrir la capsa màgica de les nostres tradicions, més o menys adaptades als temps que corren, però sempre tradicions, al capdavall i, per tant, part de nosaltres mateixos i de la nostra manera de ser i de pensar.
Aquest vespre tornaran els tions, i com cada any cagaran torrons, arengades, o telèfons mòbils, qui ho sap. Els temps canvien i es veu que la digestió de les soques també. Sigui com sigui, a no poques llars del país se sentirà la tonada d'aquella vella cançoneta que acompanya els cops de bastó -aquests, ben innocents i sense efectes físics, més enllà de la fartera de llaminadures, en el pitjor dels casos- i retrobarem la nostra infantesa, o la dels nostres fills, en aquells racons agradables de la memòria.
Diuen que l'origen d'això de fer cagar el tió s'ha de buscar en les ofrenes gastronòmiques als ancestres que aquesta nit, si fa no fa la del solstici d'hivern, visitaven els seus parents vius, atrets pel foc i pel fum de les llars i prenien la part espiritual dels aliments que se'ls oferien, deixant l'altra part, la comestible, per als descendents, especialment per als nens. Aquelles llars de foc i aquelles soques, després de segles de cultures diverses, han esdevingut la nostra manera de fer actual. En qualsevol cas, sempre és convenient mantenir un vincle d'unió amb aquells que ja no hi són, i compartir amb ells, d'alguna manera, taula i festa.
Passem una bona nit de Nadal i gaudim-ne tant com puguem, també, en record d'aquells que no ho podran fer, i prou que voldrien.