Espanya, i pel que es veu també Catalunya, ja fa temps que van decidir que això de l'educació superior per a tothom no podia ser bo de cap de les maneres. No oblidem que tant allà com aquí, de sempre, hi ha hagut unes determinades elits econòmiques que s'han ocupat de la governança, gairebé en exclusiva.
La setmana passada vam veure com milers d'estudiants es llançaven als carrers contra una imminent reforma de les carreres universitàries que ha de consolidar allò del 3+2. Segur que no tenen raó, aquests estudiants. Segur que no, igual com no la tenien els que es van oposar al Pla Bolonya, o els que van reclamar contra la pujada de taxes. Segur que només eren ganes fer soroll i de saltar-se unes quantes classes, tot jugant a fer la revolució.
Però vet aquí hi ha dades, com les que ens presenta aquest article, que diuen molt clarament com han evolucionat els preus de les carreres universitàries i dels màsters a les universitats públiques. I números canten i són incontestables. En vuit cursos, els preus han pujat un 94,5%, si fa no fa el mateix que els sous i l'estabilitat laboral al llarg d'aquests anys. Si ho mirem més en detall, la cosa ja va començar en temps dels governs Zapatero, encara que el gran salt va coincidir amb l'adveniment de Rajoy i els seus a la Moncloa, cosa que deixa ben clar que sobretot la dreta, però també la suposada esquerra no acaben de veure amb bons ulls allò d'universitat pública i a l'abast de tothom, per més que diguin.
Si mirem per territoris, Catalunya és la capdavantera en l'encariment, i a distància. Aquí també caldria repetir allò de la dreta i l'esquerra, a poca memòria que tinguem. Aquest és el respecte i la consideració que mereixen la cultura i l'educació superior: un privilegi en mans d'uns pocs que hi poden accedir. Parlem de fractura social a Catalunya (i a Espanya)? Aquesta és l'autèntica fractura, i no la independentista, la que consagra unes classes riques en l'accés a tot i condemna la resta a la precarietat, a la misèria i a la incultura. I som al segle XXI.