Començo a pensar que l'inventor de la muntanya russa era la persona que millor va saber entendre què és la vida. I No em refereixo a allò de l'adrenalina, de les sensacions al límit ni a res de tot plegat, no; em refereixo al fet que la vida és un seguit de moments dolços i de moments difícils, de pujades i de baixades que sovint amb prou feines ens deixen una mica d'espai per prendre alè i respirar.
Per sort, som capaços d'entomar qualsevol cosa, i els anys ens van donant la camaleònica capacitat d'adaptar-nos a tot els que ens va arribat, ja sigui de grat o per força. Així, entre llums i tenebres anem fent i, amb una mica de sort, ens n'anem sortint prou bé.
Ahir festa, avui dol, demà tornarem a la rutina, demà passat qui ho sap... I anar fent, amb la il.lusió de saber que encara tenim un avui per gaudir i la possibilitat de somiar amb un futur prou llarg i al capdavall venturós. I només amb això ja en tenim prou, i ens sentim amb ànims per superar qualsevol present imperfecte.
I entre una cosa i una altra, anem passant, amb la certesa que el millor de tot plegat, malgrat els ensurts i el vertigen, és l'instant concret de vida que vivim, i que les pujades i baixades, o bé ja han quedat enrere, o bé encara han de venir.
Ningú va dir que viure fos fàcil ni plàcid. Però val la pena.