Igual com en una mala pel.lícula, la realitat de cada dia ens demostra que hi ha altres mons, però que són ben a tocar. No parlo de ciència ficció, ni d'universos paral.lels. Parlo de realitats tangibles que conviuen completament alienes les unes a les altres, pel que sembla.
Fa nomes un parell de dies, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, afirmava amb tota contundència que la sortida de la crisi és un fet, perquè tots els indicadors macroeconòmics així ho palesen. Una fantàstica notícia, si no fos perquè l'altra realitat, no aquella on viu el senyors Valls i uns altres com ell, sinó la que té atrapats milers i milers de ciutadans, sembla que es vulgui entestar a portar-li la contrària.
I és que malament rai si la suposada sortida de la crisi ha d'implicar, tal com passa actualment, que el 20% de la població visqui sota el llindar de la pobresa; que el mateix percentatge, si fa no fa, es pugui aplicar a la gent que vol treballar i no ho pot fer; que aquest percentatge és dupliqui, i més, si parlem de joves sense feina; o que la caiguda de poder adquisitiu de les famílies, per les successives baixades de sous, sigui alarmant, mentre els preus dels productes bàsics, aigua, electricitat i gas inclosos, no facin més que pujar any rere any; o que no sigui estrany trobar ofertes de feina sense remuneració. Bonica recuperació econòmica.
Aquest és el nostre país, avui. Un país oficialment en fase de creixement econòmic, però socialment empobrit fins a límits intolerables. Un país on conviuen dos mons paral.lels perfectament separats per unes poques illes de cases.