per en 28 Març 2016
380 Vistes

Avui, un any més, Dilluns de Pasqua.  El dia de la mona.  Punt final d'un llarg cicle que arrencava amb el carnaval, seguia amb la cada cop més ignorada quaresma i es tancava amb la Setmana Santa i el seu seguit de tradicions, fins arribar al punt culminant d'avui, festa grossa com més ens agrada, al voltant d'una taula i d'un pastís.

S'ha acabat l'hivern, entra la primavera i ja tenim els ulls posats en un estiu que encara ni s'anuncia, però que ja tenim ganes de veure.  Al cap i a la fi, a l'estiu tota cuca viu.  I què millor que viure, ara que la llum del dia s'allarga i que tot sembla tenir presa per brotar.

No està gens clar d'on ve això de la mona.  En tot cas, de molt antic.  De molt més lluny que l'actual significació cristiana.  Tant li fa d'on surti, de fet.  Potser és que la humanitat, les diferents cultures, les diferents civilitzacions, sempre han tingut la necessitat de celebrar coses amb amics i parents a taula, amb algun menjar diferent, festiu i dolç.  I així seguim.  I per molts anys que ens puguem seguir trobant per compartir alegries i penes, novetats i absències amb aquells que ens són més propers.

Avui, menjarem, beurem, riurem i farem festa, i els neguits quedaran aparcats per una estona.  Potser sí que aquesta és la veritable resurrecció i allò que ens empeny a tirar endavant, amb confiança en el futur i en tot el que val la pena viure, tant si és gros i transcendental, o senzill i imprescindible, com el simpàtic pollet de la mona.

Publicat a: Actualitat