Dilluns estrany, aquest. Dia feiner enmig de dos festius i, a més, amb la perspectiva immediata d'una nit de castanyada (o de halloween) i amb tots sants demà mateix. Sigui com sigui, un bon dia per recordar que no som immortals i que, tard o d'hora, ens arribarà el final.
Vivim uns temps en què costa acceptar la mort. Fem bandera de l'eterna joventut, com si disfressar-nos de jovenets realment servís per aturar el temps. Però tant és el que fem, la vida té el seu cicle implacable. Potser per això mateix val la pena dedicar un dia a l'any a recordar els que no hi són, però que en el seu moment van ser importants a les nostres vides. Hi ha qui ho farà amb la satisfacció de pensar que es troben en algun lloc millor; hi ha qui creurà en segones vides mortals i en reencarnacions; hi ha qui pensarà que amb l'últim alè tot s'acaba i no cal més... Cadascú, en el fons, fa el que pot i encara les coses com millor sap o com li ve més de gust. Però qui més qui menys s'endinsarà en la memòria per recuperar aquelles vivències que val la pena no perdre mai de vista.
Diu la tradició que avui toca castanyada, demà tots sants, dia de visitar els cementiris, i que dimarts és el dia de difunts, aquell en què ells són els que visiten els vius amb afany protector. D'acord, tot això és creença popular passada per mil filtres de religions i tot el que calgui, però crec que és molt interessant poder mirar la mort de cara, fins i tot fent-ne broma, com aquesta nit, i després amb un retrobament amable amb els que un dia ens van deixar. Potser d'aquesta manera comencem a acceptar que tot s'acabarà algun dia, però no del tot, si encara quedem en el record d'algú que ens va estimar. En el fons, tot plegat no deixa de ser aquella bella imatge de l'amor més enllà de la mort que tant ha sabut explotar la literatura. Hi pot haver res més bonic?