Darrerament es va sentint allò de gestionar la incertesa o la complexitat, com si això fos el signe dels temps propi del segle que vivim, o el gran descobriment de la sociologia moderna. Però vet aquí que si mirem amb una mica d'atenció la nostra realitat, la vida en general, al capdavall, sempre ens hem mogut, amb major o menor gràcia i encert, entre la incertesa i la complexitat, perquè l'existència plana, sense alts i baixos ben bé no existeix, ni en els manuals més idíl.lics.
Vivim sense pensar-hi gaire, com un fet normal, quotidià. Amb tota normalitat sabem compaginar les il.lusions, les esperances i les engoixes, sense massa problemes. Sabem que les ganes de fer el nostre niu particular coexisteixen amb l'esperança d'un futur possible o amb una vida que gairebé se'ns fa regal hora rere hora. I no en fem cap escarafall per passar d'una a altra sensació en qüestió de minuts. I encara ens queda temps per fer nostres els neguits i les fantasies dels altres, d'aquells que estimem; perquè segurament estimar de debò acaba sent una mica això: que les nostres vides, que les nostres intimitats tinguin un lloc permanent i inseparable per a la vida, la intimitat i els sentiments d'aquells que, de fet, són part indestriable de nosaltres mateixos.
Som molt moderns. Ho som tant que sempre ho hem estat, sense adonar-nos. Ens parlen ara de gestionar la incertesa, quan realment mai hem tingut gairebé res prou cert, i resulta que n'havíem dit "vida", fins ara. I prou que ens agrada i que ens hi aferrem, malgrat totes les dificultats.