Potser sí que finalment haurem d'arribar a la conclusió que només fan política els que s'ho poden permetre o, si voleu ser més benèvols, que les grans revolucions les fa sempre la burgesia. Si la fi del franquisme ens va deixar una classe política que avui viu de renda gràcies a els portes giratòries amb les grans empreses espanyoles, o al seus contactes i capacitat d'influència derivats de les seves èpoques de govern (i que tothom hi posi els noms i cognoms que vulgui), ara sabem que, tot i els anys que han passat, no hem avançat gaire en aquesta qüestió.
Que un dels líders de Podemos, autoproclamada alternativa de govern a la "casta" presenti una declaració de renda complementària, a través de la qual va ingressar a les arques públiques més de 200.000 € evidencia unes quantes coses:
Primera: que, en el fons, les formacions més progres, més modernes i suposadament més alternatives, tot sovint, tenen els peus en el mateix fangar que les que els van precedir.
Segona: que pagar més de 200.000 € en una declaració complementària vol dir tenir força diners. Si us plau, repasseu les vostres declaracions de renda i veureu que sou molt lluny d'aquests imports "a ingressar". Això de tenir la butxaca plena no deu tenir res a veure amb el concepte de casta, doncs.
Tercera: que intentar liderar un procés de regeneració democràtica carregant contra la caspa i compartir amb ella alguns dels seus vicis, no sembla gaire prometedor. Quina diferència hi ha entre amagar diners a Andorra (cas Pujol, casta segons Podemos) i amagar diners a Hisenda?
Aquest poc edificant episodi em recorda aquella història d'algú que li demana a una dona si se n'aniria al llit amb ell un milió d'euros, i ella li respon que sí. Llavors li demana si ho faria per cent euros, i la seva resposta és: "però vostè què es pensa que sóc?" Tant en el cas Monedero com en aquesta història, això ha quedat ben clar. Només cal ajustar el preu, o l'import defraudat.
