Cada dia que passa tinc menys clar si tot això del procés és una cursa d'obstacles, un seguit de despropòsits, un joc d'estratègia o la campanya electoral més llarga de la història de la humanitat. Sigui com sigui, que passin coses com aquesta de deixar desert el concurs per subministrar urnes, després de tot el que hem llegit i escoltat aquests darrers mesos, com a mínim, em posa la mosca darrere l'orella.
Cert que un concurs és el procediment normal de contractació d'un servei qualsevol, i cert també que a banda d'aquest hi ha altres sistemes de contractació, però tot el soroll mediàtic que ha envoltat les urnes i les empreses que les han de fabricar, em fa sospitar que res no és ben bé com ens expliquen i que hi ha hagut més joc brut i més pors que no ens imaginem.
La versió oficial de tot plegat, més enllà de l'afer de la compra d'urnes, és que el 4 de juliol sabrem, amb tot luxe de detalls, com anirà això del referèndum. Vistos els antecedents, m'ensumo que res de normal ni d'habitual. El temps ho dirà, en qualsevol cas. De tota manera, el que no es pot negar és que l'Estat està jugant totes les seves cartes, a totes les taules de joc on té jugadors, que són moltes. La qüestió és saber quines cartes té i on les està jugant la Generalitat. Ara mateix no m'atreviria a apostar, perquè no tinc clar si hi ha una estratègia magistral o si tot plegat és una catxa (un farol que dirien ells) en aquesta peculiar i estranya partida.