Llegeixo, amb una barreja de sorpresa (poca) i indignació (més) que alguns turistes es queixen del cant de les cigales en algunes localitats occitanes. Puc donar fe que aquestes bestioles són capaces d'emetre un so particularment intens -molest fins i tot, si voleu- a l'estiu, però també puc donar fe que aquesta mena de banda sonora que t'acompanya allà on vagis acaba sent un dels atractius, un dels trets identitaris, d'unes determinades zones d'aquest país veí.
No és el primer cop que sentim, allà i aquí, que hi ha turistes que es queixen del soroll dels campanars de les esglésies, de l'olor de les granges, o dels tractors que surten a treballar a punta de dia. Ara, el cant de les cigales. Anem progressant. Realment, hi ha qui només pot estar a gust tancant entre quatre parets, amb els sorolls de fons dels cotxes, dels tubs d'escapament de les motos, de les sirenes de les ambulàncies o dels camions de recollida d'escombraries. Suposo que els sorolls de la ciutat són perfectament naturals i assumibles per tothom, però no així els propis de les zones rurals o de la natura, fins i tot.
No sé jo en quin moment vam perdre la consciència que vivim en un determinat territori, en un determinat espai natural més o menys intervingut i, diguem-ne, domesticat, però que encara manté, segons a on, la seva particular idiosincràsia, com bé ens recorden les cigales occitanes. Sigui com sigui, no estaria de més recordar, també -o especialment- als turistes, que s'informin una mica d'allà on van perquè, vagin on vagin, seran en terra estranya i hauran d'aprendre a conviure amb una realitat que no és la seva habitual. D'això també se'n diu respecte, un bé cada dia més escàs, lamentablement, tant Pirineu enllà, com aquí mateix.