La vida, ben mirat, és anar obrint i tancant portes, si volem fer un símil amb alguna cosa tan quotidiana com una porta. Entrem i sortim constantment. De vegades per una estona, de vegades per molt de temps, de vegades fins i tot per error, o de vegades per sempre. Aquestes darreres són les més excepcionals, però segurament també les més gratificants, les que ens donen sentit, al capdavall.
Avui és dia de tornar enrere per reobrir una estona i tornar a tancar per sempre una porta. De tant en tant passa, que ja havíem sortit i ens toca entrar de nou, per enllestir alguna feina i per poder, tot seguit, fer el cop de canell definitiu i deixar la clau al pany, per si a algú encara li pot fer servei. Avui, ves a saber per què, m'han vingut al cap uns versos de Salvador Espriu, poeta gran, rigorós, seriós com pocs, i segurament per això estrany i difícil, en moltes ocasions: "deso a poc a poc / dintre de la capsa / tots els meus ninots". Avui és el dia de desar no tant els ninots que sempre acompanyen les hores felices, sinó grans moments, grans il·lusions i records perdurables amb tanta i tanta gent com he tingut el privilegi de conèixer, amb qui he pogut compartir paraules, projectes i complicitats, i que ja fa temps que formen part del meu, cada dia més gran, però encara prou lleuger, equipatge.
Temps de tancar i de seguir endavant, per camins nous, amb idees noves, amb noves companyies i amb les ganes de sempre, o més encara, si és possible. Avui, però, temps de gaudir d'una breu estona amb regust de memòria, a mig camí entre un present esquiu, intens i gratificant i, com va deixar escrit el poeta: "El lent record / dels dies / que són passats per sempre".