Una de les coses que més em molesta de l'activitat política és el costum de malbaratar temps i energies (quan no també recursos) en debats estèrils, en preses de posició que no duen enlloc i en dialèctica buida. El cas del Parlament es veu que no és cap excepció i ja tornem a tenir en portes l'aprovació d'una nova declaració pública de fe independentista, gràcies a un acord que es veu que hi entre la CUP i Junts pel Sí. Doncs mira que ve.
Ja fa dies que dura aquesta exhibició d'independentisme nostrat i aquesta mena de pugna pueril per veure qui és més valent i qui desobeirà més, en una mena de combat inútil entre mascles -o femelles- alfa. I tot plegat, per a què? Per tornar a aprovar alguna cosa purament declarativa? Perquè el Govern de Madrid la torni a dur al Tribunal Constitucional? Perquè el Tribunal Constitucional la suspengui cautelarment mentre mira si encaixa o no a la Carta Magna? Perquè no en fem ni cas i seguim a la nostra? Aquesta pel.lícula ja l'hem vista uns quants cops i ja sabem com acaba.
No sóc diputat ni tinc formació política, però com a ciutadà començo a estar tip d'actes polítics reiteratius i gens efectius. Potser ses senyories es pensen que amb això ens quedem contents i confortats en el nostre independentisme, i que els agraïm el valor exhibit? Doncs no. El que jo mateix, i penso que molts com jo, vull és que les nostres institucions facin les passes legals, jurídiques, administratives, socials... que calgui per donar realment resposta al que van dir les urnes, per construir un país millor i per abandonar, d'un cop per sempre, aquest joc de mirar de demostrar qui la fa més grossa, la consciència revolucionària.