Si mirem al diccionari la paraula "miserable", un dels significats que ens ofereix és "que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa". Segurament, aquest és, doncs, un adjectiu que els escau a la perfecció al president i a la vicepresidenta del Govern d'Espanya, arran de les seves declaracions dels darrers dies.
Em sembla miserable culpar els rivals polítics d'unes hipotètiques terceres eleccions quan s'ha arribat a les segones per obra i gràcia del seu immobilisme absolut.
Em sembla miserable l'estratègia del terror i de l'amenaça que, amb pressupostos prorrogats, qui més patirà seran els pensionistes, els aturats i els funcionaris. Nosaltres sabem què és funcionar amb pressupostos prorrogats i sabem que, en cap cas, no és l'apocalipsi que anuncien. Posats a dir, em sembla també miserable l'expressió de la vicepresidenta durant la roda de premsa en què anunciava aquest dramàtic escenari.
Em sembla miserable convertir el debat polític en una qüestió personal, en una pugna entre mascles alfa dels diferents partits, com si la clau de volta de tot plegat no fos altra que veure qui pot més, qui mana més, oblidant el sentit de la política, qualsevol criteri ideològic i, sobretot, la responsabilitat que comporta l'exercici del poder envers la ciutadania.
En resum, que el panorama polític espanyol, especialment -però no només- pel que fa a l'actuació del PP, em sembla miserable, profundament indigne d'una classe política que es diu democràtica. Potser aquest el problema, el sentit de la paraula "democràcia", encara un misteri per descobrir en molts casos. Indignació i pofund menyspreu, doncs.