Jutjar és fàcil. Només cal treure a passejar les nostres creences, les nostres conviccions i la nostra particular escala de valors i tot, absolutament tot, s'ordena al calaix que li pertoca: sí o no, bo o dolent, tolerable o intolerable, digne o indigne, virtut o defecte... Mirar de comprendre, però, ja és una mica més complicat i ens demana recórrer al coneixement, a la raó, a la capacitat d'anàlisi crítica i a treure de la butxaca constantment la pregunta més fàcil i més perillosa alhora: per què? Però si anem una mica més enllà dels judicis i de la comprensió, arribarem a l'acceptació, però no pas a aquella acceptació resignada que neix de pensar que tot està escrit i que no podem fer res per canviar el destí, o aquella altra que dóna per suposat que al món es ve a patir. Em refereixo a l'acceptació sincera de la realitat, sense que calgui comprendre-la, ni molt menys jutjar-la.
Potser he començat una mica fort, avui. És que ahir vam anar al teatre, aquell lloc estrany on unes persones dalt d'un escenari posen un mirall de realitat davant nostre i que, si està ben encarat, ens interpel·la, i de quina manera. Aquest és el cas d'"hISTÒRIA", una obra de Jan Vilanova, dirigida per Pau Roca que, entre molts altres coses, ens convida a reflexionar sobre les múltiples maneres de mirar el passat i d'interpretar-lo, per acabar amb la pregunta definitiva, la que tanca la sinopsi que apareix al programa de mà: "podem arribar a conèixer les il·lusions, les ombres o, fins i tot, els silencis dels altres?"
Jutgem i, a tot estirar, mirem de comprendre des de la nostra saviesa. Però provem prou d'acceptar la realitat, els altres, com són, sense massa més pretensions? Potser aquesta acceptació franca i sense condicions es el més proper a estimar, el gran i sovint oblidat valor a preservar per damunt de tot. Tota la resta es pot resumir en una frase que es deixa anar durant la representació: "anirem a tants llocs com camins n'hi hagi".