Hi ha un vell acudit que explica que un home va a la consulta del metge i li relata tots els seus mals. En acabar, el metge se’l mira fixament, amb aquell posat seriós dels metges, i amb to convincent li diu: “jo de vostè, això, m’ho faria mirar”.
No sé per què m’ha vingut al cap aquest acudit tan intranscendent i tan antic. Bé, de fet, ha estat arran de veure com molts dels nostres responsables polítics (alts càrrecs inclosos) semblen instal·lats en l’exercici de fer un diagnòstic més o menys afinat i encertat de la realitat del país, àrea per àrea, però amb una manca preocupant de capacitat de resolució, que els fa acabar dient, amb la fina retòrica de política, “això ens ho hem de fer mirar”.
Si la feina del metge és retornar l’estat de salut a aquell que l’ha perdut, el del polític hauria de ser gestionar la realitat i adaptar-la tant com calgui per aconseguir una societat cada dia més digna i més sana. Ara mateix, però, em sembla que no acabem de sortir -i faig un exercici d’optimisme- de la fase de diagnòstic, si no és que encara ens trobem, en molts casos, en la simple descripció dels símptomes.
Algú va dir no fa gaire que ens havien destrossat el sistema sanitari. Si tornem a l’acudit del principi, potser el que ens han destrossat és la capacitat de saber sanar-nos, com a país i com a societat, mentre ens seguim mirant i ens dolem dels nostres mals, tornant un i mil cops al mateix metge.