La primavera, entre moltes altres coses, ens acostuma a deixar, gràcies a la seva variabilitat, un espectacle que sovint ignorem, però que val la pena retrobar, més enllà -molt més enllà, de fet- de les gairebé obligades fotos que fem córrer per Internet, com si la realitat cabés en uns pocs píxels i fos allò que entre tots anem penjant.
Estic parlant del cel i de tot el que s'hi mou: cels clars de dies de sol, cels variables amb núvols indescriptibles quan la pluja apareix, cels que canvien a velocitat increïble quan el vent bufa amb ganes, cels grisos que es tanquen i s'obren per descarregar alguna tempesta, tot deixant pas al sempre sorprenent arc de Sant Martí... Cels per a tots els gustos, al capdavall.
Anem perdent el costum de mirar amunt. De mirar amunt en un sentit literal, no en el sentit metafòric de l'ambició personal, o de les creences religioses, i ens anem oblidant, a poc a poc, que som part d'aquest cel, igual com ho som d'aquesta terra que trepitgem, i del tot el que ens envolta.
La primavera és un bon moment per retrobar una mica el nostre lloc en aquest món i per tornar-nos a sentir que en formem part, sense fer-hi més nosa que la imprescindible i amb un cert nivell d'harmonia, ja posats.