Ahir va ser dia de minuts de silenci. Malament rai, quan això passa, i de tant en tant passa. Ahir, els carrers i les places del país van acollir grups de persones que van voler mostrar el seu suport a les víctimes dels atemptats de dijous i a les seves famílies amb un gest simple però contundent: el silenci. És ben sabut que moltes vegades el silenci diu molt més que les paraules.
Repassant la gran quantitat de fotografies que ahir van omplir les xarxes socials, i que van il·lustrar aquest dol col·lectiu, vaig poder dibuixar tres categories, si se'n pot dir així. Una, la del silenci profund, la del respecte de la ciutadania, quan no cal dir res, perquè tothom sap què s'està dient; una segona, sovint institucional, en què un representant d'un determinat ajuntament, o comunitat de qualsevol mena llegeix un manifest, una declaració que explicita aquest suport, en nom de tothom que l'acompanya. Finalment, hi ha un petit, per sort molt petit, grup d'imatges en què l'alcalde (em sap greu però sovint es tracta d'alcaldes) agafa el micro i deixa anar el seu missatge, amb bona intenció imagino, i amb paraules fàcils de compartir, però amb un excés d'afany de protagonisme que res no té a veure amb l'objectiu del senzill acte del silenci.
Quan tothom crida, potser el millor és callar. Trencar el silenci, el respecte, el dol, amb una irrefrenable expressió d'ego em sembla totalment fora de lloc, i això també va passar ahir en alguna que altra de les nostres ciutats i viles. Però ja sabem que fins i tot de les desgràcies hi ha qui en vol treure rèdits. És el nivell d'una determinada classe política. Ahir, les úniques paraules que tenien sentit eren el ja famós "no tinc por". I encara podríem afegir, amb veu molt baixa, tan baixa que ningú no la pugui sentir: "i si en tinc me l'empassaré i seguiré endavant amb la vida".