Hi ha gent que callada està molt millor que quan parla. El darrer exemple el tenim en l'expresident Zapatero, que ara va i despenja amb una suposada lliçó de gestió de conflictes tot dient que per resoldre els problemes cal anar a la seva arrel i, referint-se a Catalunya, proposa recuperar l'estatut d'autonomia d'abans de la sentència del Tribunal Constitucional.
Francament, no sé si aquest home no dóna més de si o si és que el seu partit viu al marge de la realitat. Només a tall de recordatori: ell és qui es va comprometre a donar suport a l'estatut que aprovés el Parlament, i va mentir. El seu partit és el que va presentar tota mena d'esmenes contra aquell text fins deixar-lo desfigurat, com bé es va ocupar de recordar el seu company Alfonso Guerra. El seu partit també va presentar recursos al Constitucional, igual com ho va fer el PP...
L'arrel del problema no és la sentència del Constitucional. L'arrel del que vivim ara és la manca de respecte al text que va sortir del Parlament; el menyspreu absolut a la voluntat del poble de Catalunya, expressada democràticament. Però, és clar, aquí no voldrà pas tornar. Ni cal, de fet, perquè ara que sabem moltes coses més que fa uns anys, ja no hi ha estatut que valgui. Catalunya ja ha passat pàgina i ara l'única proposta acceptable d'Espanya és un referèndum vinculant sobre la independència, i que la ciutadania decideixi què vol. Però d'això ni parlar-ne, evidentment. Bé, llevat que es faci una reforma constitucional, que Catalunya voti massivament en contra i llavors, prèvia reforma legal, ja en parlaríem. És a dir, d'aquí a una pila d'anys, en tot cas, i suposant -que és molt suposar- que no hi hagués més mentides pel mig.
Insisteixo, hi ha gent que està millor callada. I hi ha propostes que provoquen tanta vergonya aliena que ridiculitzen la classe política que les avala. Aquest és el cas de Zapatero, el del seu partit (a Espanya i a Catalunya).
