Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada: la proposta d'una vaga general indefinida que forci l'estat a negociar amb Catalunya. No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica. Anem a pams.
Ara com ara, tothom coincideix que independentistes i no independentistes som meitat i meitat de la població, fent números grossos. Així doncs, una vaga general, en el millor dels casos, seria només mig general. D'aquesta meitat, però, cal descomptar jubilats i gent sense feina, la posició dels quals no suposaria cap element econòmic de pressió. I encara més, sobretot, caldria restar-hi tothom que no es pot permetre perdre ni un cèntim del seu salari, des de fa anys prou precari, i molt menys encara sense un final de l'aturada a la vista. Per tant, aquesta hipotètica aturada del país, en el millor dels casos, seria una vaga indefinida d'una part més o menys petita de la societat. I el seu impacte, molt relatiu i dubto que gaire efectiu.
Em sap greu tirar aigua al vi, però em temo que la realitat és la que és. D'altra banda, la realitat també és la d'un govern que tot ho ajorna als resultats d'unes eleccions municipals que, a efectes pràctics, no comportaran grans canvis, i al veredicte del judici contra els presos polítics. I si el veredicte és condemnatori, què? I si fos absolutori? Tots cap a casa i aquí no ha passat res?
Avui és dilluns, bon dia per a fer plans. No estaria de més que els nostres responsables comencessin a presentar una estratègia clara, creïble, de cap a on pretenen que vagi el país. Mentrestant, mentre això no passa i l'únic argument és augmentar la base amb aquells que no comparteixen objectius, la cosa pinta més i més magra. Olor a voladura controlada del procés, cada cop més intens.