1977. El mes de gener, l'autoanomenada Alianza Apostólica Anticomunista, grup d'ultradreta, ultracatòlic, d'inspiració feixista i d'activitat terrorista, assassinava cinc advocats laboralistes i en feria quatre al seu despatx del carrer Atocha, de Madrid.
Pocs mesos després, el setembre del mateix any, la revista satírica i humorística El Papus rebia un paquet bomba enviat per la mateixa Alianza Apostólica Anticomunista que, en esclatar, va deixar un mort i disset ferits.
Eren els anys foscos de les acaballes del franquisme, quan el règim dictatorial es resistia a perdre el monopoli del poder i quan dictadura i catolicisme mantenien uns límits tan difusos com durant tota la postguerra. La seva paraula era dogma de fe i, per tant, es podia imposar amb qualsevol mitjà que es considerés necessari. En l'àmbit de les veritats absolutes, tot s'hi val. Ja ho sabem.
2015. 7 de gener a París. Al crit d'"hem venjat el profeta", uns fanàtics islamistes es prenen la justícia per la seva mà i assassinen 12 persones, en un atac contra el setmanari satíric Charlie Ebdo. La causa? Unes caricatures de fa més de vuit anys referides a Mahoma que algú va considerar ofensives i mereixedores de pena de mort.
Gairebé quaranta anys de diferència entre uns fets i l'altre, però massa elements en comú. Sempre la defensa a ultrança d'una suposada veritat absoluta i l'empara ideològica d'una determinada religió; l'argument més definitiu per justificar qualsevol cosa que es vulgui fer.
Un atemptat islamista en un país on l'extrema dreta xenòfoba pren més força cada dia que passa. Més aliment per a la intransigència en una Europa cada cop més radicalitzada, on les proclames islamofòbiques i contra la immigració són massa habituals. Ja és ben veritat que els extrems tendeixen a tocar-se, i a nodrir-se mútuament. Mala peça al teler de la democràcia i de la convivència.
Que descansin el pau uns ninotaires que només aspiraven a exercir la seva feina en llibertat. Un bé cada dia més preuat i més escàs, dit sigui de passada.