per en 21 Juliol 2018
318 Vistes

Doncs el cert és que començo a estar més que tip d'aquesta sensació, cada dia més intensa, que tot el que hem viscut els darrers anys en aquest país no ha estat més que una enorme presa de pèl perquè els quatre de sempre puguin seguir mantenint el poder que no tenen cap intenció de perdre, a cap preu.  I el cert és que determinades transformacions camaleòniques en els noms, que no en la cosa, no ajuden a esvair aquest pensament.  De la mateixa manera, determinades maneres d'actuar -o de no actuar- a l'hora de la veritat, d'alguns altres, tampoc no hi resulta gaire útil.

Sabem que la política és la lluita pel poder, i sabem que tant els partits en el seu interior, com entre ells, són una olla en ebullició permanent perquè determinats personatges i els seus acòlits es puguin situar en llocs de privilegi.  El problema, però, és quan la cosa ultrapassa aquest cercle petit i tancat que són les formacions i esquitxa la població en general que, en un moment o altre, creu en les paraules, en les idees, en els objectius comuns.  Aleshores arriba la sensació d'estafa, d'una banda, i el silenci cobard d'una altra, un silenci que amaga vergonyes i veritats.

Aviat farà un any dels fets d'octubre i encara hi ha més ombres que llums al respecte.  Ara, si fa no fa, ha fet poc més d'un any de la fi d'aquells divuit mesos famosos que ens havien de conduir no sé ben bé on;  i les ombres, aquí, encara són més fosques.  Molt poc edificant, tot plegat.  De moment, l'únic que sabem del cert és que, en tot aquest temps, els únics canvis importants són l'absència dels presos i exiliats.  La resta, igual com sempre.  Aniria sent hora d'admetre la impotència o la incompetència, o de plantejar objectius clars i creïbles, per anar fent una mica de llum que no sigui de gas.  Bàsicament, per un mínim respecte a l'honestedat de tanta i tanta gent d'aquest país.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.