Amb una lectura, amb una sola lectura, es pot esdevenir revolucionari. Això, si més no, és el que diu Andrea Levy, una de les esperances blanques del PP, que es veu que es va fer reivindicativa i revolucionaria arran de llegir La casa de Bernarda Alba, de Lorca. Això sí que és veure la llum de cop, i no allò de Sant Pau camí de Damasc. Per cert, imagino que no va llegir el pròleg que acostuma a acompanyar qualsevol edició mínimament digna de qualsevol obra literària, perquè si ho hagués fet, hauria descobert que l'autor de tan revelador text és algú a qui els avantpassats ideològics i sovint també familiars dels seus companys de partit van assassinar, i amb tanta cura que encara no se n'ha pogut ni localitzar el cadàver.
Aquest ridícul apunt sobre un comentari encara més ridícul i més absurd m'ha fet pensar, però, que tot sovint amb ben poc fem molt. Amb una mica de ganes fem un gran esforç; amb una mica d'il·lusió, l'esperança d'un futur; amb una mica de música, un ball de festa major; amb una mica de tendresa, un amor etern; amb una mica de llum, una claror enlluernadora; amb una mica de repòs, unes vacances senceres; amb una mica de bon temps, tot un estiu; amb quatre paraules, tota una declaració d'amor; amb quatre gestos, una complicitat duradora; amb uns pocs quilòmetres, un viatge meravellós; amb una mica de coneixements, la saviesa que fa viure; amb una mica de ganes, una vida plena.
Amb ben poca cosa som capaços d'omplir de sentit totes les hores de tots els nostres dies. No cal que ens fem revolucionaris, ni que aspirem a ser grans amants, ni parelles perfectes, ni pares meravellosos, ni fills exemplars, ni savis, ni treballadors excel·lents, ni grans personatges, ni genis de les ciències o de les arts. Només cal, en el fons, que aprenem a ser conscients del que tenim, que sapiguem valorar-ho com cal i que construïm, amb les peces -poques o moltes- que l'atzar o l'esforç posen al nostre abast, una mica de felicitat i, amb ella, una vida que valgui la pena viure.