Dies intensos de debats sobre candidats, calendaris, programes de govern, recursos, decisions judicials, filtracions als mitjans, entrevistes interessades, disputes entre partits, joc brut, i èxits i fracassos esportius, fins i tot, és a dir, intensitat en tot allò que fa mesos que és la nostra realitat quotidiana. El camí a la normalitat, suposo. Tot en ordre.
I mentre tot això es cou i ocupa debats, tertúlies -fins i tot de bar-, espai als mitjans i més lloc als nostres caps i a les nostres anònimes existències del que caldria, la vida fa el seu curs, enmig d'una indiferència que pot arribar a ofendre, com és el cas de l'àvia de 83 anys, de Manresa, que va anar a un convent a demanar ajuda perquè portava tres dies sense menjar. Si us plau, llegiu aquesta breu crònica i després tornem engegar la tele, la ràdio, o obrim els diaris i reprenem la nostra quotidianitat informativa. Tot en ordre.
Si l'exercici de la política no ha de servir perquè cap persona, i menys encara cap persona indefensa, passi les privacions de l'àvia de Manresa, la política i totes les seves paraules i declaracions no servixen per res. Si el nostre país, o la república, o el que sigui, tant em fa, pot girar la cara davant de situacions com aquesta, res no té cap sentit, ni cap justificació. Podem seguir debatent tant com calgui i buscant solucions imaginatives o absurdes vàlides per a tots els mals, però mentre la gana ens deixi notícies com aquesta -i de casos similars en trobaríem per milers, avui, a casa nostra- que ningú no gosi parlar de justícia social ni de res que s'hi assembli. Això sí, tots contents, perquè es veu que vivim un moment d'expansió econòmica que satisfà tots els responsables dels comptes públics i els anima a mostrar-se en públic amb el pit unflat i la cara ben alta. Tot en ordre.