Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui.
Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesions del primer d’octubre eren mentida, malgrat les imatges de tota mena de mitjans nacionals i forans. Però en aquesta ocasió, l’atzar va voler que justament l’endemà del seu darrer intent d’engany, es fes públic un estudi de la doctora Núria Pujol-Moix, elaborat a partir dels registres informàtics de tots els casos atesos a hospitals, ambulatoris i serveis d’urgències. La veritat científica, un cop més, contra el fanatisme polític de l’actual govern i de l’anterior.
Però com si no n’hi hagués prou per acabar de desprestigiar la classe política espanyola, i especialment l’autoproclamada socialista en aquesta ocasió, apareix la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera, mentint sobre la suposada ordre judicial que hauria avalat les detencions d’alcaldes i altres persones, suposadament responsables del tall de les vies de l’AVE a Girona l’any passat. Doncs tampoc. Poc va costar saber que cap jutge no va ordenar aquelles detencions i que, per tant, la policia no va actuar com a policia judicial, sinó al seu lliure albir, i segurament sense gaire més recorregut jurídic, i que la delegada va mentir.
Intentar negar l’evidència és una de les coses més absurdes que es poden arribar a fer. Si, a sobre, és un altíssim càrrec polític qui ho fa, la cosa pren tota una altra dimensió. Però en determinades terres i entre determinades formacions polítiques, ho sabem de sobres, tot és possible, tot és permès i, si cal, tot serà recompensat. Temps al temps. I encara ens volen fer creure que aquests són els bons de la pel·lícula.