Un dels errors que va patir el tripartit va ser confondre la Generalitat amb un ajuntament i Catalunya amb una ciutat gran. Cert que molts dels dirigents del nostre govern d'aleshores provenien de l'àmbit municipal, però no menys cert que l'error d'apreciació va ser molt important i va provocar, entre altres coses, una renúncia de competències en favor dels municipis per allò de la bondat dels governs de proximitat que, més tard o més d'hora, s'ha anat demostrant que va ser un error monumental, perquè un país és un país, i requereix grans estratègies globals, i no una suma de polítiques locals.
Ara que tant es parla del salt definitiu a la independència, començo a sentir massa exemples, massa discursos excessivament lligats, novament, als pobles i ciutats. Malament rai. D'acord que hi ha unes eleccions municipals a la cantonada i que alcaldes, regidors i aspirants a ser-ho s'hi juguen les garrofes, però el mal que un excés de visió municipalista pot fer al procés de construcció nacional pot ser enorme; tant com per fer-lo naufragar naufragar definitivament i per molts anys. No oblidem que si no l'encertem ara, no tindrem una nova ocasió en dècades.
A veure si la nostra classe política, tot sovint tan mediocre i de curta volada, és capaç d'entendre que ens trobem en un moment històric nou, amb uns reptes nous, i amb la necessitat d'inventar (remarco "inventar") respostes i solucions noves a realitats noves, plantejades en clau de país que vol ser estat, i no de reciclar receptes antigues, molt vàlides per al dia a dia dels nostres pobles i viles, però no per al país, ni per a un nou estat en el context internacional.
Si us plau, prou d'exemples de barri i de veïns (i de pensar des d'aquesta perspectiva, per més populista que els sembli), que el que tenim al davant exigeix actuar amb mentalitat d'estadista (allò del sentit d'estat que tothom té sempre a la boca i que gairebé mai ningú no practica) i no de regidor de barri (o d'alcalde), amb tot el meu respecte cap a la seva feina, però entenent que una cosa és una cosa i una altra és una altra. I ara toca l'altra.