per en 5 Agost 2018
579 Vistes

Què queda de nosaltres quan ja no hi som?  No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort.  Em refereixo a què en queda quan deixem l'escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d'amics... En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d'omplir.  Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d'una curiosa associació amb qualsevol fet d'un present on ja no hi som.  I, ben mirat, potser no pot ser d'altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida.  Segur que recordem tots els nostres companys d'institut, posem per cas?  De la major part no en retenim ni els noms.  Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa.  Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment.  I prou.  I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l'únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia.  Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem.  La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.