Quina cosa més estranya, això de la memòria. Ahir mateix, anava per un carrer ple de turistes, de parelles joves o grans, de grups de totes les edats, o de famílies amb canalla i maletes amunt i avall, i no vaig poder evitar la temptació de caure en l'enveja sana que provoca la memòria, els records de quan nosaltres érem aquella gent, en una ciutat estranya, amb una llengua desconeguda, amb els ulls oberts de bat a bat i amb l'emoció de la descoberta de tot un món, de tota una realitat diferent. La sensació de saber-nos sols davant d'un univers ple de suggerències per descobrir i de propostes per tastar.
Ahir van aforar, no sé a sant de què, els records de tot arreu on hem estat. Aquelles instantànies de moments de calma, de felicitat, de la lleugeresa de no tenir cap altra obligació que absorvir amb delit tot el que se'ns posa al davant, perquè durarà poc, i potser no tindrem una segona oportunitat de gaudir-ne. Però fins i tot la memòria és efímera i en pocs minuts vaig tornar a la realitat de l'horari, a la implacable dictadura del rellotge i l'agenda, i a la buida monotonia de la realitat i de els coses sense sentit.
Ara mateix, mentre escric, sento una segona enveja. La de recordar el plaer del record. Però la realitat és la que és, passem temps complicats i som on som. Així i tot, aquella petita escletxa de la memòria sempre es pot reobrir per retrobar sensacions amables. I sempre ens quedarà la imaginació per dibuixar un futur diferent, segurament millor, on puguem mirar la realitat amb aquells ulls embadalits del turista, que veu novetats i meravelles allà on altres només hi troben monotonia.