per en 11 Febrer 2018
684 Vistes

"Vindran els anys, i amb els anys la calma" diu una coneguda cançó de Manel.  Allà, parlen del pas del temps i de com l'edat ens va transformant, si més no, als ulls dels altres, encara que no sempre coincideixi aquesta transformació amb l'estat del pensament més íntim.  És, en el fons, aquell sempre delicat equilibri entre passat i futur, mentre anem creuant per damunt d'aquest finíssim cable que en diem present.

En qualsevol cas, i entre equilibris i equilibris, sempre diferents i sempre nous, el que és innegable és que el temps sí que acostuma a portar la calma, la serenor de mirar el passat en perspectiva.  Aleshores és quan aquesta estranya maleta que anem arrossegant, de vegades sense que sapiguem trobar una consigna on desar-la ni que sigui una estona, se'ns fa més lleugera i sembla que gairebé rodi sola, i ni ens adonem que hi és.

Passen els anys i va arribant la calma.  El temps tot ho posa a lloc, i el lloc del present acostuma a tenir poc a veure amb aquell altre present que ja és passat, i que el filtre de la serena memòria difumina, encara que no l'esborri.  I és que com tan encertadament va dir el sempre reivindicat i mai prou valorat Màrius Torres, en el seu "Aniversari":

"Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit,"

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.