Innocent de mi, pensava que tot aquest procés que estem vivint a Catalunya hauria de tenir una resposta des de l'altra banda convidant-nos a veure que això nostre és un error i que com a dins d'Espanya no estarem millor enlloc. Una mena de seducció, si voleu perquè no trenquem aquesta unitat que tant s'estimen, es veu. Però, francament, aquesta melodia de seducció que jo esperava sona una mica -o molt- malament.
Repassem: Govern i Mesa del Parlament acusats de no sé quantes coses. Totes les forces de seguretat informades i teledirigides. Més de 700 alcaldes citats a declarar i amenaçats. Amenaces, també, a tothom que formi part d'una mesa electoral. Insults constants des de tots els mitjans de comunicació. Prohibició de debatre i d'informar sobre el referèndum. Impunitat d'aquells que amenacen de mort representants democràtics com ara Anna Gabriel ("i què es pensava", encara diuen. Es veu que ser independentista mereix pena de mort). Escorcolls policials a empreses. Tancament de webs que reapareixen als pocs minuts des de qualsevol altre lloc del món. Presència massiva de forces de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit fent maniobres tant si toca com si no. Aviat, només és qüestió de temps, ens arribarà a tots l'amenaça si votem... Una meravellosa melodia de seducció no sé si d'una òpera bufa o d'una dansa macabra.
Però vet aquí que ahir, de sobte, apareixen unes declaracions oficials del Govern dels Estats Units en què es diu que ells treballaran sense cap problema amb el govern que surti del referèndum. Potser és que es comença a donar per fet el tal referèndum impossible? Potser és que no és l'origen de tots els mals, com volen des de Madrid? Si fem cas del que va dir ahir mateix el president, l'altra melodia, la nostra, seguix sonant afinada, malgrat tot el soroll. Així sia.