Una de les pitjors preguntes que es poden fer, i que darrerament es va sentint amb intensitat creixent, és per a què serveix un polític. Ara que fa un any de massa coses, i a la vista de com va la guerra soterrada entre partits, que només deixa esperpents de barra de bar, amb banderes o sense, al Parlament, desconcert en el govern i paràlisi de les polítiques públiques, la cruel pregunta que flota a l'ambient és on som i de què ha servit tot el camí que hem fet fins ara.
És molt dur veure com les maquinàries imparables dels partits avancen sense rumb, només en una pugna per no perdre posicions en un suposat centrisme polític que en garanteixi la subsistència, mentre van quedant pel camí tantes il·lusions, tantes esperances i tants dels seus, fins i tot, mentre les segones, terceres o quartes files en van prenent el relleu, o es mantenen en llocs per als quals mai no han estat capacitades.
Aquest és el mapa, lamentablement, a un any d'aquell primer d'octubre. Trist, molt trist. Només un horitzó electoral, cada cop més evident, i no sé jo si no també el somni inconfessable d'una derrota que tregui pressió i responsabilitats a molts que, ara com ara, no sembla que sàpiguen on van i que fa temps que es veuen desbordats pels fets i per la societat. En qualsevol cas, qui perdrà, com sempre, serem nosaltres i les nostres esperances, mai ells, ni els seus interessos. Massa poble per a tan poca classe política?