S’han acabat els Jocs de Rio i tornem a la normalitat. S’han acabat un jocs que, entre altres moltes coses, han servit perquè, per primer cop amb certa intensitat, hagin saltat les alarmes del masclisme, que va des de la valoració de la vestimenta i físic de determinades esportistes, fins a l’entrevista amb entrenadors i parelles sentimentals d’alguna que altra medallista que es veu que són els autèntics responsables del seu triomf, passant per la machada (remarco que la paraula ve de macho) de les jugadores de bàsquet que van arribar a la final (així ho va publicar un determinat diari madrileny). El masclisme hi és, però finalment, s’hi alcen algunes veus per denunciar-lo. Tot un avenç.
I tornant a la normalitat, tornem també al masclisme que rebrota amb força, igual com les ideologies totalitàries, dit sigui de passada, i que sap trobar vells i nous sistemes per anar amarant el pensament, especialment el més jove, sense que es noti gaire i a partir d’evidents models de referència. Un exemple? El cinema. Avui recomano la lectura d’aquesta crítica de la pel.lícula “El escuadrón suicida”, una de les estrenes destacades de l’estiu, i tota una mostra de com el supremacisme del mascle és ben present en el més íntim del nostre pensament.
Diuen que el cinema és cultura, i no seré jo qui ho negui. De tota manera, quan el cinema, o la cultura (o l’esport, o els mitjans de comunicació), es posen al servei de determinats posicionaments socials que haurien de ser un trist record de temps passats, però que no ho són ni de lluny, potser cal replantejar-nos què estem fent entre tots plegats i repensar els nostres models culturals, socials, periodístics i mentals.
Sigui com sigui, ja sabem que tot això són coses de primmirats i llepafils, que les dones són completament iguals que els homes a les societats occidentals i que prou contentes han d’estar d’aixecar tantes passions entre els representants del gènere contrari. I així anem fent.