Marxar és entrar en una mena de lloc desconegut, ple d'incerteses, de coses de descobrir, de llocs, de persones, de costums, de realitats que abans potser no podíem ni imaginar. Un món que només hem gosat imaginar i que, per tant, es mostra meravellós a la nostra imaginació.
Començar un viatge sempre és deixar enrere un comiat, sempre és abandonar la seguretat, la rutina, els referents que ens sustenten, els amics, la família i entrar en una terra de meravelles volgudes, desitjades. Segurament per això, per tot el que té qualsevol viatge d'aventura, és que ens resulta tan seductor agafar quatre coses i posar terra pel mig de la nostra realitat de cada dia.
I és que segurament mai no retorna la mateixa persona que ha marxat. Tant si el viatge és llarg o curt, a terres llunyanes o a la cantonada, tot allò que s'hi aprèn, que es descobreix, ens canvia, ens fa una mica més savis i una mica més rics.
Sempre és dur dir adéu a aquell que marxa, però l'esperança de tanta riquesa, de tanta saviesa, fa més lleugera la separació. L'esperança, també, del retrobament. L'única cosa que realment pot superar l'emoció del comiat.
Bon viatge i millor retorn.