Ben mirat, no sé per què m’ hauria de sorprendre, però encara ho fa, aixó d’encomanar-se a Déu o a la seva mare per resoldre qüestions massa mundanals i gens divines. Per situar-nos, em refereixo al fet que l’alcaldessa de Logronyo, i vicesecretària de política Social del Partit Popular, Cuca Gamarra s’encomani a la Verge de l’Esperança perquè acabi amb la violència masclista.
I jo que pensava que els polítics estaven per mirar d’aconseguir una societat millor i més justa. Però es veu que no, que quan la impotència, la incapacitat o la incompetència, directament, es fan més que evidents, les advocacions divines sempre són bona solució. De fet, la senyora Cuca no fa res gaire diferent del que en el seu dia va fer el ministre de l’Interior atorgant condecoracions policials a una Verge, o abans un conseller de Medi Ambient que demanava l’ajuda de La Moreneta per acabar amb la sequera.
Bromes a banda, en resulta molt greu, més greu que esperpèntic, fins i tot, que una alta responsable de les polítiques socials més que mirar d’actuar des de la política, com d’ella s’espera, i que per això cobra, deixi en mans de la Verge la fi de la violència masclista. Coses de l’ultracatolicisme quan arriba al poder, imagino.
Potser estaria bé recordar-li a l’alcaldessa Cuca el que diu la Bíblia, allò que cal donar a Déu el que és de Déu i als homes el que és dels homes. En qüestions d’assassinats masclistes, no hi ha dubte, ni s’admeten matissos, no són cosa de Déu, ni de sa mare, sinó dels homes; només dels homes. I ha de ser la classe política qui n’ha de trobar solucions, i no fugir d’estudi fiant-ho tot a la intervenció divina, en una actitud que, agradi o no, pot sonar a tolerància, si no a connivència.