Un antic professor meu va escriure, ja fa temps, que ningú no hauria de veure com es fan les salsitxes ni les llistes electorals. Segurament que té raó i que la nostra salut, tant la digestiva com la democràtica, prou que ho agrairien. De tota manera, jo hi afegiria que segurament ningú tampoc no hauria de veure com es forma un govern.
Finalment, ja tenim titulars de les diferents conselleries i no costa gaire imaginar una mena de subhasta estranya on algunes de les carteres de més poder es reclamen o cauen a sobre, segons el cas, i on les petites i poc rellevants es miren d'esquivar a qualsevol preu. Però aquest espectacle més o menys íntim i privat no és més que el principi. Imaginem, per exemple, Economia, al capdavant de la qual hi ha Oriol Junqueras, historiador de formació i vicepresident alhora. D'acord que el seu paper és important, però l'organigrama que sustenti el departament és fonamental, molt més enllà de la seva figura.
Ara tot just comença una guerra sorda i anònima pels alts càrrecs i per tots aquells que es nomenen i es cessen a criteri del titular del departament. I aquí les punyalades i els jocs de passadissos i cadires són tan cruels com silenciosos. Al capdavall, de tot aquest exèrcit d'alts funcionaris dependrà com la política i les directrius del Govern ens arribin i ens afectin a tots els ciutadans. No és poca cosa.
Relleus en marxa. Relleus necessaris en alguns casos i més que imprescindibles en altres. I també algun que altre de prou evitable, ben segur. Però així són les coses en política: uns arriben i uns altres se'n van i, com més o menys diu aquella vella cançó, i jo segueixo endavant i mai no he sabut per què. Esperem que aquest nou mandongo (per als moderns, i segons el Dicciónari català-valencià-balear, "conjunt d'operacions que es fan des que el porc és mort i obert per a elaborar la seva carn i vísceres i fer els embotits") polític i administratiu se'ns faci fàcil de pair i no ens acabi repetint tota la legislatura.