Vet aquí una nova moda -els moderns ben informats em diuen que ja ha passat, quan tot just ha arribat a casa nostra-, aquesta del mannequin challenge o, si voleu, allò de quedar-se una estona palplantats mentre una càmera enregistra l'escena voltant entre els personatges, com si d'una fotografia en tres dimensions es tractés.
No seré jo qui li negui el punt divertit a la cosa, i menys encara veient la gràcia d'alguns dels exemples que corren per Internet, però tampoc em costa gaire de veure-hi una mena de necessitat d'algun estímul extern per tal que un grup de persones puguin fer alguna cosa plegades. És com si ens costés deixar anar l'espontaneïtat en les nostres relacions socials i sempre ens fes falta algun motiu. Fet i fet, no gaire diferent a aquests intensos programes de vacances pensats per omplir cada minut del nostre temps lliure, encara que aleshores deixi de ser lliure.
Si ens situem en el terreny de la política més propera, confesso que fa dies que la veig com una mena de mannequin challenge on cadascú interpreta el seu paper, però sense que acabi de passar res de res. De tant en tant s'afegeix un element nou a l'escena, com ara l'arribada de la virreina Soraya a la seva colònia del nord-est peninsular, on va ser rebuda pel seu fidel lloctinent Millo. Res de nou, però. Una foto estàtica i poc més.
Potser algun dia tornarà el moviment a tot plegat. Encara que potser no, perquè si ens ho mirem amb detall, això del mannequin challenge ja fa dies que ho vam descobrir els catalans, i ho tenim prou interioritzat, però en dèiem pessebres vivents. Tot canvia en aquest món, però déu n'hi do el pessebre que tenim muntat, entre unes coses i unes altres.