Que s'acabi d'una punyetera vegada aquest agost, si us plau. Ara que ja no tenim ni els Jocs Olímpics, i com que encara no ha començat el curs (ni l'acadèmic ni el parlamentari) i la lliga tot just s'ha posat en marxa, sembla que, realment, qui no té feina el gat pentina i qui no sap què dir es dedica a debats tan absurds com mirar d'explicar si cal anar o no a les manifestacions de la Diada.
Em sembla un espectacle més que trist i propi de gent amb poc senderi això de provar de racionalitzar si cal o no anar de manifestació l'11 de setembre. Ja fa uns dies que aquest sector suposadament esquerranós i estrany de les Colau, Coscubiela, Rabell i companyia va jugant al sí però no, en un intent desesperat de no semblar massa botiflers, però assegurant-se que ningú pugui tenir cap dubte del seu antiindependentisme. Patètic tot plegat, i més tractant-se de gent que governa o que forma part del Parlament. Caldria esperar-ne una mica més de nivell, però no.
L'11 de setembre, manifestacions. Com cada any des de fa una pila. I com sempre, qui s'hi senti cridat hi anirà, i qui no, no. Així de fàcil. Així de clar. No cal fer cap acte sacramental d'afirmació nacional. La decisió de manifestar-se o no és personal, íntima. Intentar convertir aquest gest tan simple i tan primari, fins i tot, d'unir-se a una pila de gent per reivindicar alguna cosa mai no hauria de ser un espectacle periodístic, però es veu que l'agost s'ho empassa tot, més enllà de les platges.
A aquestes alçades de la pel.lícula, qui més qui menys ja sabem quin peu calça cadascú. No cal anar fent el paperot, tant si és enfundant-se una samarreta, com si és menystenint-la. Però, si us plau, que tota aquesta colla es guanyi el sou, es dediqui a allò que té encomanat i, sobretot, que ens deixi en pau amb les seves batalletes particulars, que no ens interessen en absolut, i ja cansen.