Aquests dies hem vist com la política també es pot fer a base de pactes, de negociacions complicades que ajuden a resoldre conflictes, però que impliquen renúncies molt dures. Així és com hem arribat a tenir nou president i a esquivar el fracàs d'unes noves eleccions.
Aquesta manera de fer ha causat sorpresa i, per què no dir-ho, bones dosis d'admiració, tant pel resultat final com per la capacitat de sacrifici de les parts. Sempre he admirat la gent capaç de renunciar a coses que considera importants (si no fossin importants potser caldria parlar de concessions, no de sacrificis) per tal d'assolir un objectiu superior. En tenim exemples en tots els àmbits de la nostra vida, a poc que obrim una mica els ulls, i aquests dies també en la més alta política del país.
A les antípodes, hi ha la concepció de l'exercici del poder sota el principi de la victòria o la derrota. És la manera de fer de la dictadura, de la guerra, en què un bàndol s'ha d'imposar a l'altre. Lamentablement, d'aquest altre estil, vell i ranci, tenim exemples cada dia. Ahir mateix, al vespre, sense anar més lluny. Tradició casernària? Manca de cultura democràtica? No ho sé. Potser tot una mica, però el resultat és el que és: allò que o bé estàs amb mi o contra mi, i sense matisos.
Em quedo la primera manera de fer, què voleu que us digui. Veure com formacions diametralment oposades a nivell ideològic són capaces d'arribar a tirar un projecte en comú, ni que sigui també per salvar els mobles, és el millor exemple del que hauria de ser la nova política de debò, més enllà dels qualificatius. Per això m'ofenen expressions com"hem llençat a la paperera de la història..." que sonen més a la política de trinxeres que a la de pactes, tot i que segurament no són més que vàlvules d'escapament d'una pressió pròpia dels grans processos de negociació.