per en 9 D'octubre 2018
282 Vistes

Ja som dimarts, d'una setmana escapçada per una festa que no volem però que farem, i  presidida per la mandra de pensar que avui tornarà aquella sessió parlamentària que va quedar també escapçada per la manca d'acord entre els partits de govern.

De fet, fa setmanes, mesos, que fa mandra fins i tot engegar la televisió, la ràdio o llegir les notícies.  Vivim a dins d'un joc d'estratègia immens, on cada moviment és calculat i temut.  Vist com està el pati, no costa gens d'entendre que cap més dels nostres representants es vulgui arriscar a fer cap a la presó o a l'exili.  Això és del tot humà i ben comprensible.  I també ho és que hi hagi qui abans de fer un pas enrere en públic, vulgui arriscar tot el que calgui, sabent on pot acabar.  De fet, totes les posicions són legítimes i defensables.  El que costa més de pair, però, és la manca de claredat, l'insuportable antagonisme de les declaracions i els fets.  Paraules, moltes, però fets, ben pocs, dit sigui de passada.  Per això, avui que només és dimarts, la mandra em pot.  Tot és massa previsible, avui, demà i les setmanes que vindran, i res no duu enlloc.

Podem jugar a amagar pors, incerteses, incapacitats, o el que calgui, però aquest és un joc que no es pot mantenir gaire més temps.  En qualsevol cas, no fins d'aquí massa mesos, a l'espera d'unes sentències que no solucionaran res; ans al contrari.   Enmig d'aquest escenari, permeteu-me la desconfiança, inclús la mandra, mentre esperem, tant si ho volem acceptar com si no, un cap de setmana llarg que tampoc no resoldrà res, com no va resoldre res tot un estiu.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.