Malament rai quan ens comencem una partida sabent que l’hem de perdre. I malament rai quan assumim com a normals fets i situacions que no ho són de cap manera.
Ahir va començar un judici absurd, innecessari, evitable, i una de les primeres coses que s’hi van sentir és que tothom dona per segures unes condemnes que seran revocades per uns altres jutges, d’aquí a uns anys. Malament quan sortim a jugar amb la certesa de la derrota i rifant-ho tot a una segona volta.
Ahir intentava fer memòria, i em costa molt trobar precedents d’un govern destituït i jutjat sense que se li pugui atribuir el vessament d’una sola gota de sang, o sense que hagi disparat ni un sol tret. Davant d’aquesta evidència, algú pot dubtar que estem davant d’un judici absolutament polític que, pel que ahir ja es va apuntar, tindrà una sentència purament política?
Mentrestant, donem per normal un debat de pressuposts en què es parla de tribunals i no de diners, potser perquè tothom sap que no s’aprovaran. Donem per normal que una força d’ultradreta tingui la millor campanya electoral de la història sense haver de dedicar-hi ni un cèntim, perquè els jutges i els mitjans de comunicació els regalaran hores i més hores de protagonisme mediàtic. Donem per normal l’insult, la mentida i les acusacions gratuïtes per part d’aquells que aspiren a presidir un país, sense que ningú, des de la política, ni des dels tribunals, respongui com caldria. O donem per normal que alts directius bancaris, i antics alts càrrecs polítics, s’enriqueixin mentre engeguen a la ruïna l’entitat que dirigien, tal com confirma algú des de l’interior d’una toga molt, molt negra.
Tot això, i molt més, ens resulta normal, però no ho és. Això sí, la culpa de tot plegat, és d’uns llaços de color groc. Una altra anormalitat que assumim com a rutina. Malament.