Que enguany és un any definitiu, si més no per a les properes dècades, cada dia que passa sembla més una obvietat. Hi haurà, si no es torç res, unes eleccions a finals de setembre que, vulguem o no, ja tenen caràcter plebiscitari perquè allò que s'hi decidirà, i pel que es jutjaran els resultat, serà si el futur Parlament tindrà una majoria suficient de diputats independentistes o no. En cas afirmatiu, veurem cap a on caldrà tirar, però en cas negatiu, serà la fi de la possibilitat d'independència (avui encara real) per a molts anys.
Arriba l'hora de la veritat, la dels plantejaments clars i definitius. I pel que fa a la independència, ara mateix, només és clara la postura de la CUP, d'ERC i de CDC, sempre i quan es demarqui definitivament de les indefinicions d'Unió i els seus jocs de paraules que volen passar per raonaments (potser la tan anunciada llista del president?), perquè si segueix mantenint aquesta relació que té fins ara, molt em temo que pot acabar abocat a un paper poc més que testimonial en el futur Parlament, si realment la ciutadania, de manera majoritària, vota per la construcció d'un nou estat.
Ara com ara, només veig clars i coherents els plantejaments de la CUP, respecte a la independència. ERC, tot i que s'hi afirma clarament favorable, fa temps que mostra determinades indefinicions i jocs a totes bandes que provoquen un cert, però important, neguit. Quant a Convergència, arriba l'hora de la veritat: o es proclama obertament i clarament independentista, caigui qui caigui i peti qui peti -i qui pot petar és la seva aliança amb Unió- o creua la línia per compartir espai polític amb PSC, Iniciativa, Unió, Ciutadans i PP. Ells sabran on volen ser.
De moment, massa incògnites que no es podran mantenir gaire temps més. I mala peça al teler d'uns independentistes cada cop més tips dels jocs de mans d'alguns destacats líders polítics. Veurem què passa.