Ja fa uns anys, gairebé per casualitat (i per fortuna), vaig tenir ocasió de conèixer una composició musical atípica, sorgida en un context especialment difícil, per dir-ho d'una manera suau i amable. Es tracta del Quatuor pour la fin du temps ("Quartet per a la fi dels temps") que el compositor provençal Olivier Messiaen, va escriure durant la teva estada en un camp de concentració alemany, per als instruments dels músics que hi va trobar, presos com ell: violí, clarinet, violoncel i piano. Aquesta composició, per l'especial context que la veure néixer, ens hauria de recordar sempre que enmig de les circumstàncies més adverses, la bellesa, l'art i l'esperança sempre es poden acabar obrint camí.
Aquest quartet m'ha vingut al cap llegint que el Mercat de Música Viva, de Vic, va collir, ahir mateix, un concert d'Orpheus XXI, una formació que el músic Jordi Savall havia impulsat amb músics professionals refugiats als camps europeus, arran de les seves visites als de Vasilikà, a Grècia, i de la Jungla de Calais, a França.
És dur acceptar-ho, però el paral·lelisme entre entre la música sorgida dels camps de concentració nazis i els de refugiats europeus resulta tan evident que ens hauria de fer pujar els colors, si encara ens quedés un mínim de vergonya col·lectiva. Avui, suposadament en un context de pau i democràcia continental, encara tenim exemples de com l'art i la cultura s'han d'obrir camí enmig de les condicions més miserables.
La iniciativa de Jordi Savall ens posa al davant un mirall terrible, on es reflecteixen tota la nostra crueltat, tota la nostra indiferència i tota la nostra manca d'humanitat. Aquesta imatge vergonyant, si és que la volem veure, per més dura que ens pugui resultar, ens arriba, en aquesta ocasió, a través del llenguatge universal de la música, perquè tothom la puguem entendre, més enllà de fronteres i de llengües. Fins quan? Potser, fins a la fi dels temps.