Tal dia com ahir, fa la tira d'anys, concretament el 1459, moria Ausiàs March, un dels més grans noms de la literatura catalana de tots els temps i, com acostuma a passar, un dels grans desconeguts, si no fos per Raimon que, en el seu moment, en va musicar alguns poemes.
Ausiàs March té una obra presidida per l'amor com a gran tema. Un amor introspectiu, íntim, turbulent, contradictori, fins i tot impossible, però cantat des de la seguretat personal d'algú que tant es pot proclamar sense cap pudor un excel·lent amant (o el més gran, si cal), com mostrar tots els seus dubtes i contradiccions més íntimes, tot parlant des d'un "jo desacomplexat" que el fa pronunciar un contundent "io só aquell", que segles després popularitzaria en una de les seves cançons un altre gran, Raphael. I aquí rau, segurament, tota la força de la poesia de March, en la seva capacitat -tan moderna d'altra banda- de despullar la seva intimitat entre l'arrogància i la sinceritat més absolutes.
Tot bon record d'un poeta hauria d'acabar amb alguns dels seus versos, i jo no en seré l'excepció. Avui, recordant March, em ve de gust recuperar el principi del seu cant espiritual. Sovint, els místics han recorregut a l'amor per expressar i fer comprensible la seva devoció per Déu. A mi, aquests versos dirigits a Déu, em fan pensar que l'autèntic amor, aquest amor humà, carnal, contradictori, intens, gairebé inevitable del poeta de Gandia troba, en la mística, una bona manera d'expressar-se, en tant que ambició suprema d'una vida plena. Al capdavall, qui no vol trobar l'amor veritable en algú que ompli de sentit la seva existència? Recordem:
"Puix que sens tú algú á tú no basta
donam la mà ó pels cabells me lleva
sinó estench la mia vers la tua
quasi forçat à tu mateix me tira."