Hi ha gent que té el do d'expressar moltes coses amb molt poques paraules, mentre hi ha altres que necessiten llarguíssims discursos per fer-se entendre. Entre els primers, podríem situar Patxi López, que fa uns pocs dies ens va regalar una lliçó magistral de com, en quatre frases, es pot identificar el terrorisme amb el procés que vivim a Catalunya. "Fractura de la societat", "debat polític cada cop més polaritzat", "espai públic segrestat per l'independentisme", "imposar una visió uniformadora de la societat catalana", "dinamitar el sistema democràtic" i, com a punt culminant, la necessitat d'"aturar aquesta bogeria".
No està gens malament que en un sol paràgraf de discurs trobem fractura, polarització, segrest, imposició, visió uniformitzadora, dinamitar i aturar la bogeria, pronunciades amb tota contundència per aquell socialista (ell s'ho diu) que va arribar al poder gràcies al PP i a la il·legalització de determinades formacions polítiques, en una gran exhibició de valors democràtics i de coherència política.
Les paraules sempre signifiquen coses; mai no són neutres. Utilitzar un lèxic que s'ha fet servir durant dècades per parlar de terrorisme no és cap casualitat. El que sí que em sembla és un insult a les famílies dels morts durant aquells anys, perquè el seu dolor ara es veu comparat a un gest tan pacífic com demanar urnes. No ens equivoquem, per més demagògic que resulti i més bé que quedi als titular de determinada premsa, comparar armes i urnes és un insult a aquells que més han patit i desqualifica, des del punt de vista polític i democràtic (i segurament també intel·lectual) a aquell qui ho fa. Però potser és que no se'n pot esperar més. Ja sabem que d'on no n'hi ha...