per en 29 Setembre 2016
831 Vistes

Ahir, dia de grans paraules, de grans projectes, al Parlament.  I el que em sembla millor, més enllà de conceptes ja coneguts i d'horitzons anunciats, una exposició clara, contundent, convençuda, que convida a l'optimisme i a creure que, aquest cop, potser sí que ens trobem a les portes d'alguna cosa nova.

Ahir, rere les paraules del president, però, m'anaven sorgint dubtes i temences.  D'una banda escoltava com s'anava presentant un projecte prou ben lligat, però al mateix temps anava pensant com es podrà tirar endavant, més enllà dels murs de Palau, o de la Ciutadella.  Perquè una cosa és la cuina i els grans salons i una altra de ben diferent el servei que ha de fer arribar allò que s'hi cou a cada casa i a cada taula.  I és aquí on dubto que les conviccions siguin prou fortes i que els interessos siguin prou dignes.

Estem segurs que l'equip que ha de liderar aquests propers mesos és prou sòlid?  I penso en el propi Govern, però també en tot l'aparell dels diferents partits implicats i, més encara, en les prioritats individuals d'aquests aparells quan toquen terra a les institucions i a les administracions, sovint ràncies i pesades, de cada comarca, poble o ciutat, on encara és fàcil trobar clientelisme indigne i actituds de poder més pròpies d'amos dels tros que de servidors públics.  I això per no parlar de cortines brutes que tapen vergonyes pròpies o alienes, sovint creuades amb teòrics rivals, per dissimular interessos inconfessables.  Aquesta, al capdavall, també és la realitat política del país;  la realitat de la política més roí i més mesquina, però ben real i ben viva.  Contraposar-la a allò que ahir vam sentir dir al president, a mi, em genera dubtes importants.  I és que no es poden construir cistells nous amb vímets vells, ens agradi o no.

Avui sentirem paraules i més paraules.  Però avui em deixaré anar entre una terra que conec i un cel que sempre convida a somiar i a tirar amunt, i imaginaré un futur més seductor, lluny de debats de curta volada.  Demà serà un altre dia i ja tornaré a la realitat, a una realitat dura o encisadora segons com i segons quan i seguiré esperant el pas definitiu, si és que pot ser, perquè ja em no fan por ni les paraules més dignes pronunciades en veu alta i de manera clara, ni els somnis més alts.  A mi, ja no.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.