Així que avança la campanya electoral anem sentint veus a banda i banda que donen suport a una o altra posició. A favor de l'independentisme s'han pronunciat músics, artistes, gent del cinema, esportistes, científics, escriptors, petits i mitjans empresaris... a favor de les posicions unionistes, l'exèrcit, la banca, la gran patronal, l'església... Bé tampoc és ben bé així, perquè, de fet, alguns bancs, com ara el BBVA o Bankia ja s'han desmarcat, amb més claredat o menys, del comunicat de l'associació a la qual pertanyen -encara esperem una postura clara de Caixabank i Banc de Sabadell, perquè qui calla atorga- o, pel que fa a l'església, els bisbes catalans han marcat una postura de respecte a la voluntat dels ciutadans ben diferent a la de la Conferència Episcopal. Una postura de respecte que, per cert, ha estat compartida pel Papa Francesc, malgrat les pressions que està rebent del govern espanyol.
A la vista d'aquest panorama, les eleccions de diumenge ens interroguen sobre quin model de país volem, si hem de fer cas de qui es posiciona públicament en favor de cada opció. Francament, a mi em costa molt imaginar una Catalunya de misses expiatòries pel pecat (la immoralitat, diuen) de la independència, no tan diferents de la gent agenollada davant dels cinemes que projectaven pel.lícules on apareixien nus, fa quatre dècades (o cinc). M'estimo més una Catalunya que miri endavant que una encadenada a un passat fosc i de molt ingrata memòria.
Que les eleccions no són plebiscitàries? Formalment no, però cada dia que passa es dibuixen més clares les dues alternatives. A dins de cadascuna, matisos. Importants en alguns casos, però només matisos.