Quan escric aquestes línies encara és fosc. A través de la finestra puc veure si hi ha o no estels, i ben poca cosa més. Puc intuir, amb tant poc, si ve un dia clar o si els núvols guanyaran la partida. Cal esperar. Cal tenir paciència i esperar que les primeres clarors permetin veure una mica més, per poder començar a fer plans, a pensar com omplirem aquestes hores noves de trinca que un nou matí ens regala. Aquest és el moment de començar a comprovar si els nostres propòsits, els nostres projectes, les nostres previsions sobre aquell sempre recurrent "què farem demà" podran seguir el camí cap a fer-se realitat, o si caldrà desar-los per a una ocasió millor i improvisar.
Ben mirat, la vida és una mica com aquestes primeres hores que precedeixen l'alba. Pensem, imaginem el futur, fem plans... i de vegades ens en sortim, i de vegades cal canviar-los tots, ja sigui per defectes de concepció, per qualsevol incident difícil de preveure, o per la intervenció d'algú o d'alguna cosa que ho capgira tot. I malgrat tot, persistim, seguim demanant la lluna o somiant truites, tant li fa. Seguim imaginant un futur millor, engrescador, on puguem ser feliços, mentre esquivem núvols, pedres, ventades, entrebancs, enveges i rancúnies.
Avui, primer diumenge de març, i tot apunta que, fent honor a la reputació del mes, canviant i traïdor, tant podem veure el sol com haver d'agafar el paraigua. Tot i que, si és cert el que diu la dita: "el que pel març fa el dia tres fa tota la resta del mes", podem tocar, ni que sigui tímidament, campanes. Sigui com sigui, tot just desperta una nova ocasió per posar a prova la nostra capacitat d'adaptació i d'improvisació per tal d'aconseguir que avui sigui un dia interessant i que quan ens posem al llit puguem pensar, satisfets, "avui, ha valgut la pena".